El derrotisme en l'esport: Atletisme (1)

Aquest cap de setmana vaig sentir-me com feia temps que no em sentia. Més que alegria era una sensació d'alleugeriment personal... un "buuff per fi". I aquesta sensació casualment feia molts anys que no la sentia, concretament i si no recordo malament des del any 1999 als Jocs Atlètics Maristes quan paradoxalment no vam guanyar (vam quedar 3rs als relleus 4x100). Aquest cop la sensació aquesta no la vaig sentir tampoc en la victòria del 4x4 sinó en la semifinal del 2x2... estrany? Si.

Des de petit he sigut molt aficionat a l'esport, participava en tot el que podia. I perquè no dir-ho me’n sortia prou bé amb la majoria d'esports. Els casos més remots que recordo són la palissa que ens van clavar 7-2 a Rubí en un campionat de futbol sala, en el qual els 2 gols els vaig marcar jo (un de corner directe). D'això fa tants anys que ni ho recordo però devia tenir 8 anys com a molt. Però en aquest sentit sempre he sigut bastant individualista, ho reconeix-ho. Així m'agradava ser el millor de la classe en atletisme malgrat hi havia gent que em guanyava en certes disciplines, però sempre em defensava. En les curses de velocitat pura quasi sempre estava o 1r o 2n, i en resistència 2n o 3r. En salt d'altura el 2n o 3r també.... Això sempre i quant parlant en un àmbit reduït de classe d'escola.

Van arribar però les competicions reals a l'estadi Atlètic. Allà és on vaig descobrir la meva disciplina forta: la llargada, i aquí ja parlem en un àmbit comarcal. No guanyava però estava entre els 5 primers de l'Anoia. Però anem per parts.

En curses de velocitat dura era temible. No hi havia ningú que em guanyés en travessar de punta a punta l'antiga escola Maristes, tocar la paret i tornar. Si ho feia algú, era el Cristian, però normalment era jo... en canvi en àmbit comarcal ja no era tan bo com em pensava. Però tinc l'informe esportiu del 1993 que diu que era el 7é millor benjamí de l'anoia en els 60 m, amb 9,5 segons, per davant de noms com Rubèn Sánchez (9,7), Magí Senserich (9,8) o Jaume Torres (9,9). Els qui els coneixeu, sabeu que aquesta gent han sigut després grans atletes.

Mirant el anuari estic classificat també 8é en 1000 m (3m50s), 6é en altura (1,05), i 6é en llargada (3,39). De fet només no apareixo entre els 10 millors de l'Anoia d'aquell any en la disciplina de pes (cosa normal vaja).

Sabent que el meu fluix era la resistència em vaig apuntar a tots els crossos i curses populars que vaig poder. Els resultats que encara guardo també són bastant afalagadors.
L'any 92 vaig quedar 10é benjamí entre 127 que corríem la categoria. El 93, 11é de 149 com a aleví (de primer any), el 94, 14é de 164, i el 95, 15é com a Infantil de 127.
Podria semblar que he anat empitjorant de classificació, però no es cert. Com a categoria si, però en global cada any vaig millorar. Van ser els meus millors anys de resistència.

Així mateix recordo el millor cros, com el dels Maristes de l'any 1992. No recordo el què però vaig avançar a 3 corredors a l'última volta per acabar 5é... darrere de Carles Riba, Rubèn Sánchez, Javier González i Magí Senserich. No cal dir més oi? De fet en els crossos sempre estava entre el 5é i el 10é lloc.

Però la competició que més recordo, i la que em va fer més il·lusió va ser el Trofeu Caixa Catalunya de l'any 1993. Eren 4 dies de competició en la qual tots els atletes de l'Anoia havíem de fer totes les proves atlètiques en un sistema de competició tipus decatló. Doncs, després del primer dia anava 3r! d'uns 60 atletes vinguts de tot l'Anoia, algunes futures estrelles. L'últim retall de diari que tinc és la classificació de la 3a jornada en la qual anava 4t. No recordo exactament que vaig quedar finalment, però sé que els 3 primers tenien copa i del 4t al 10é medalla. La meva mare diu que li sembla que vaig quedar 4t, però sent realista, jo recordo haver quedat 6é després que la última jornada tocava fer Pes, Javelina i Perxa.... que com podeu suposar sóc un negat per això.

Per fi, arribaria el meu gran dia. Era un 29 de Maig de 1994. Estàvem a l'estadi Olímpic de Montjuic, en el qual es disputava una nova edició dels Jocs Atlètics Maristes de Catalunya. No recordo exactament quans anys feia que i anàvem però em sembla que ja en portava 2 d'anys, un com a relleu del 4x60 (l'any 91) i un altre com a 60 m (any 92). En les dues modalitats els resultats van ser bastant discrets... realment hi havia gent molt bona. Però aquell any va ser diferent. Em van apuntar a llargada gracies als meus resultats de l'any anterior (veure paràgraf 2 i 3), ningú s'ho esperava i molt menys jo, però en el meu 4t salt vaig saltar 3,87 m i anava 1r! No m'ho creia. Faltava el últim salt del millor saltador (del favorit vaja) però es va quedar en 3,7X. Havia guanyat! Per fi! Per una vegada a la vida que guanyo algo! Vaig creuar l'estadi olímpic i mons pares que estaven a l'estadi no m'entenien el que els i deia des de baix, no es creien que hagués guanyat, però ho havia fet. La sensació de tot l'estadi aplaudint-te quan estàs a dalt de tot del pòdium mentre sonava el Love, Love, Love dels Beatles, la recordaré sempre... i també el elefant-guardiola del Banco Santander que em van donar junt amb la medalla d'or (que no és d'or lògicament). Per desgràcia el pòdium era lluny i les fotos de la ocasió casi no se'm reconeix, i les del fotògraf oficial no me la van donar mai. Ja he perdut tota esperança, d'aconseguir la imatge però almenys ho puc explicar. Va ser crec el dia més feliç de la meva vida.

A Esportiueig cada 4 divendres tocaven "jocs olímpics", i sempre era el que m'emportava més medalles en totes les disciplines. Eren de cartró però em feia il·lusió "triomfar" ves. Estava al clímax.

A partir de principis del 1995 la cosa va començar a davallar totalment, a vegades penso que és la pubertat o que alguns es van desenvolupar més ràpid que jo, o que jo m'ho vaig prendre massa en conya tot, no ho sé... però en el primer cross de l'any em van començar a venir taquicàrdies. Estava una mica refredat, però recordo que vaig passar de anar entre els 7 primers a quedar 20 o més endarrere després de parar-me varis cops a respirar. Allà ja vaig veure que algo no rutllava. Fins i tot les curses de 400 metres eren un suplici per mi... i les de 100 metres, quan acabava m'asfixiava. Algo passava. Em vaig sentir defenestrat quan als Maristes van aplicar la "política" en comptes de la qualitat per atorgar plaça a l'Estadi Olímpic. Vaig passar de ser el campió de llargada a anar de reserva de.... pes! Tot perquè la nova professora de la renovada ESO tenia contactes amb una mare del AMPA que volia que el seu fill fes llargada. Suposo que moralment allò em va acabar de destrossar.
El 1996 vaig tornar a fer llargada però allà ja vaig quedar 4t molt lluny del meu rival del 1994, que ja era un atleta professional consagrat i que va fer record amb 6,03 metres. Jo em vaig quedar amb 4,XX.

Mirant es retalls de premsa, desapareixo de les curses populars i dels crossos i de l'atletisme en general. L'últim esforç el vaig fer el 1999 en el 4x100 als Jocs Atlètics Maristes de nou. Allò va ser bestial.

Vaig córrer el primer relleu com a millor marca dels 4 de nosaltres, sabent que no teníem cap possibilitat... quan vaig aixecar el cap uns 15 segons després flipava: el nostre 3r relleu si no contava malament anava 3r?! Vaig creuar la pista de gespa com un desesperat i vaig acabar perseguint el Marc Aguilar en els seus últims metres, que feia el últim relleu cridant com un boig, desesperat animant-lo perquè el 4t classificat li trepitjava els talons. Va creuar 3r i vaig fer-li una abraçada amb una sensació que recordaré sempre. No era una victòria, era molt millor. Era el nostre últim any als Maristes i ho vam celebrar com mai. Els altres relleus eren un altre que es deia Roger, i el Gerard Carbonell. Al podi ho vam celebrar com bojos tirant-nos aigua i sentint de nou i per últim cop el Love,Love,Love. A partir d'allà es va acabar el atletisme. Aquest és l'últim record de satisfacció total i personal en l'esport que recordo abans de dissabte passat.

A vegades penso que podria haver estat un bon atleta, i que mirant les classificacions he estat sempre allà dalt. Els anys del 95 al 99 són un misteri que mai sabré exactament el que va passar, però també sé que potser ningú em va considerar mai com em devia i que la meva arrogància i individualisme de voler ser el millor i ser tan exigent amb mi mateix em van eclipsar la ment. De fet a part de ma mare, ningú mai em deia que podia arribar lluny. Me n'adono que els resultats parlen per si sols, que esperava llavors? Segurament un reconeixement del qual mai ningú es va dignar-me a donar, o potser com he dit, si que ho van fer però en volia més.

Els anys d'or de l'atletisme van ajudar a eclipsar això si la meva desgracia en el futbol en el qual vaig passar moments no només difícils psicològicament com en l'atletisme, sinó també sense cap tipus de resultat, que encara es pitjor.