Els porters, aquells grans "odiats"

Ara que s'ha acabat lla lliga de futbol, estem finalitzant també la nostra lliga de futbol 7, però sobretot degut a un comentari que m'ha arribat a les orelles, m'agradaria reflexionar sobre aquells jugadors de futbol tan "odiats" per molts: els porters.



Començaré dient que avui, mentre sopàvem i li comentava a la meva mare la gran temporada que estem fent amb el nostre equip de Futbol 7 (2ns classificats a 2a divisió), quan de cop m'ha saltat amb la següent frase, que li va vomitar un gran "entès" de futbol que treballa amb ella: "Els porters són els fracassats, aquells que mai no han sabut jugar a futbol amb el peu i s'han acabat reciclant jugant de porters perquè no saben fer res mes". Primer, incredulitat, després indignació...

A la meva mare jo li tinc un apreci especial... vaja, suposo com tots els fills a la seva mare, però ella sempre ha estat molt orgullosa de mi. Es veu que en una conversa, fa uns anys ja, explicava que el seu fill jugava a futbol de porter, quan aquesta persona, que segons diuen en sap molt de futbol, li va dir la frase comentada abans.

Doncs si, jo sóc porter, i estic molt orgullós de ser-ho. I pels que no ho sapiguen, jo era jugador de futbol... d'acord, no era el crack de l'equip, però em defensava prou bé. Si vaig acabar sent porter va ser perquè va haver-hi un any que a l'equip de l'escola vam muntar un equip federat, però sense porters! Total, vaig començar a jugar-hi jo, perquè era el qui em defensava millor al pati de l'escola... i no ens enganyem, no em va anar pas malament. Però això ja és un altre tema...

Qui em coneix sap que sóc un gran defensor dels porters. A qualsevol aturada, per poc espectacular que sigui li trobo mèrits per tot arreu, i es que deixem-ho clar els porters estem amb lupa: quan ho fem bé se'ns felicita, quan ho fem malament som uns paquets, un davanter pot fallar una oportunitat clara de gol i tothom la recordarà, però com facis una cagada gran sent porter el dia següent surts a les portades de mig mon.... els porters sempre han de ser perfectes, i la nostra puntuació varia en funció d'això.

L'exemple clar,un diari d'avui sobre el partit d'ahir. Víctor Valdés un 6 i el primer comentari que posa: "un error fatal als primers minuts que no va acabar amb gol de miracle gracies a Puyol tot i que al final del partit va fer 2 o 3 bones aturades". Qui va veure les 2 o 3 aturades us dic que van ser bonissimes i molt difícils de fer, una d'elles, tapat per tota la defensa, a contrapeu i blocant la pilota. Per això es mereix un 6? I ho dic si ho comparem amb la resta de l'equip que té 8's i 9's.

Els porters han de ser perfectes tot el partit, concertats al 100%, tenir visió de joc per col·locar la defensa quan hi ha un contraatac, i mai es poden permetre un error en cap sentit. Un jugador pot perdre la pilota intentant regatejar, es pot fallar un xut, fent una passada... en que pot fallar un porter? en quasi res. Això si, mai hi haurà un Fifa World Player que sigui porter... això no ven.

A part de tot aquest "odi", els porters són odiats a vegades pels seus propis defenses. Són els dictadors de l'equip, els que manen tot el dia, fan crits, s'enfaden i foten "bronca" quan algú de la defensa no els hi fa cas... jo mateix ho faig. A vegades tinc la sensació que ens passem, que al final la defensa ens enviarà a la merda, però la majoria de cops tenim raó: som els que més visió de joc tenim.

Aquesta segona part de la temporada de Futbol 7 ens ha anat molt bé. La nostra posició a la classificació està basada sobretot en encaixar pocs gols, ja que som l'equip menys golejat. Jo mateix he notat una substancial millora en el meu rendiment en tècnica, però sobretot en cridar i manar la defensa. Cal dir però que el gran mèrit és sobretot d'ells: malgrat les "bronques" que faig estan fent una impressionant segona volta a la defensa. Un 10 per tots ells.

No volia acabar sense deixar clar una cosa a la persona aquesta que va fer aquest comentari a la meva mare: tranquilament podria jugar de jugador i n'estic segur que ho faria tan bé com de porter. Si sóc porter es perquè m'agrada aquesta feina, i perquè em veig capaç, sinó ja hauria plegat i tranquilament tornaria a ser jugador. Un porter pot fer de jugador perfectament, millor o pitjor... però si poseu un jugador de camp a la porteria ja podeu donar el partit per perdut.

Fem una prova? Els que sigueu jugadors poseu-vos de porter i que us xuti un porter real, i després feu un canvi. Apostaria tots els meus diners que el porter real marca i el jugador de camp ni veu la pilota, mentre que quan xuti el jugador de camp el porter acabaria parant-li la pilota.

Algú ho vol apostar?

Una volta al circuit de Cardedeu

Aclarir primer de tot que és una volta feta amb un kart de lloguer del circuit.

Sortim de una recta relativament llarga, així que ens situem al màxim a l'esquerra de la calçada per poder entrar en condicions a la primera corba. Deixem anar lleugerament el accelerador, cop de volant dur per poder entrar al revolt fins que quan el tenim al vèrtex de la corba apretem de nou a fons el accelerador. És una de les corbes més complicades del circuit i hem de controlar molt bé la sortida del mateix. El kart, ens sobrevirarà primer una mica (se'ns anirà de cul) i a la sortida subvirarà (se n'anirà de morro). És molt important fer-la bé per sortir amb velocitat a la part ràpida següent, ja que sinó ho fem així podem donar per perduda la volta, i també podem tenir un accident bastant dur (la barrera està molt aprop a la sortida).

Seguidament ziga-zaga dreta, esquerra, dreta a fons. Sembla fàcil de fer però hem d'intentar que en cap moment toquem els interiors de les corbes, ja que hi ha molts clots i si n'agafem un el cotxe es desestabilitzarà molt, perdent velocitat i fins i tot donar-nos un susto bastant gros (ho dic per experiència pròpia).

Arribem a un punt complicat, podem dir que seria la corba 4 si considerem les ziga zagues com corbes. Segurament és el lloc del circuit a que anem a més velocitat i és un lloc de 180º, per la qual cosa frenarem fermament controlant que no es bloquegin les rodes de darrera (hi ha gent que fins i tot deixava una mica de pedal de l'accelerador apretat per corregir aquest problema), i intentarem sortir com més ràpid de la corba millor ja que vé una de les parts més tècniques del circuit.

Chicane de esquerra-dreta en la qual segons quin kart es podia fer a fons, qui no s'atreveixi, millor deixar un pel d'accelerador a la primera d'esquerres, però de seguida apretar a fons per preparar les dues corbes de esquerra següents.

Aquí hi havia divisió d'opinions (i també segons el tipus de kart podia variar una mica la conducció), però explicaré com ho feia jo. Les corbes 7 i 8 si les comparem amb alguna del mundial de F1 serien, curiosament les mateixes per número, les 7 i 8 del circuit de Kuala Lumpur (Malasia)... la primera jo la feia a fons, frenava lleugerament sense deixar de girar el volant al sortir de la primera, i una vegada tenia col·locat el kart al vèrtex de la 8, pedal a fons. Crec sincerament que eren molt tècniques, i pel que vaig veure durant la cursa se'm donaven bastant bé.

Recta curta abans de la següent, molt lenta de 180º d'esquerra. Frenar a fons, i accelerar una mica i de seguida, una altra corba de 180º, aquesta de dretes. Com que no tenim gaire velocitat de l'anterior, quasi no hem de frenar.

Accelerar a fons, deixem lleugerament accelerador per fer la penúltima corba del circuit, però molt poc ja que de seguida hem d'accelerar per fer la última corba, lleugerament de dretes, que es fa a fons per la inèrcia de l'anterior i ja hem acabat la volta!

Gran debut

Molt positiu i notablement content del meu debut a la Craks (Catalonia Rent A Kart Series), la competició reina per excel·lència de karts de lloguer a Catalunya.

Era la primera vegada que participàvem en una cursa d’aquest tipus, i les coses pintaven molt bé: 60 pilots inscrits (al final vam ser 53 en pista), i gent de renom que participa en competicions del més alt nivell com Ramon Piñeiro (F2 Internacional), ex-campions de Catalunya de Karting com Pek, i altra gent que participen activament en campionats de Karting nacional.

Vam marxar d’Igualada tard, cap a les 08:45 quan havíem de ser al circuit a les 09:15. A tot gas vam arribar al circuit a les 09:40 i encara ens vam haver d’esperar a la porta perquè el circuit no havia obert. Temps per pagar i anar a fer un cafè amb galetes a la gasolinera més propera. Que hi havia nivell ja es veia: la majoria de pilots venien amb mono de competició i esponsors personals, que contrarestava amb més modèstia nostra, sobretot per l’altre integrant de l’equip: Brackos que venia amb texans. Per la meva part estrenava el mono que vaig comprar-me fa 2 anys i que degut a l’averia del kart no havia pogut treure ni de la bossa, botes, guants i casc.

Finalment, amb retard entrem al circuit i per primera vegada, tant el Brackos com jo estàvem nerviosos: la gent semblava molt bona. Estava clar que hi havia nivell molt alt, i no seria gens fàcil. Vam parlar-ne i ens vam posar un objectiu clar: Si quedàvem entre els 30 primers ho consideraríem un bon resultat.

Temps pel briefing: lo de sempre, reunió de tots els pilots, explicació com faríem les rondes, el joc net (que ja explicarem més endavant) i que es faria en cas de pluja, ja que el cel estava amenaçant constantment. Sembla ser que Cardedeu és l’únic circuit on deixen córrer plovent a la gent del Craks per la confiança del circuit vers els pilots que participen. A mi la veritat, sempre m’agrada la pluja, però avui després de veure com anaven els karts en la frenada dono gràcies a deu que no caigués ni una gota. De fet la frenada va ser un altre dels temes tractats al briefing: ens van dir que els karts de Cardedeu eren molt delicats en la frenada i que s’havia d’anar amb peus de plom…. Per mi, va ser un gran mal de cap i vaig acabar marxant del circuit sense haver trobat el què a aquells frens tan delicats.

Va ser llavors quan va sortir un pilot a fer unes voltes de reconeixement. Feia un fred molt intens, la pista freda i el pilot que feia les voltes no parava de trompejar una vegada i una altra. Vaig agafar un pel de por ja que era un pilot professional, i no hi havia manera que controlés aquell cavall desbocat. Una vegada va parar vam esperar fins que es van penjar els grups.

A mi em va tocar el grup B i el kart número 9. El Brackos el grup C i el kart número 2.

No vaig tenir temps per res més ja que mentre el grup A corria els entrenaments oficials, el grup B ja esperàvem a boxes. La ronda A em va passar volant, i jo em sentia com una formiga allà: gent amb mono amb nom i esponsors oficials, cascos oficials (un del Schumacher, un altre de l’Alonso)… buff. Per més inri, el pilot que portava el meu kart en el grup A va sortir cagat dient que el seu kart era impossible de conduir.

Vaig sortir dels últims. Només havia corregut una cegada a Cardedeu i d’això ja fa 10 anys, per la qual cosa havia de reconèixer el circuit. La meva tàctica era deixar passar a tothom que tenia darrere i rodar sol. Per desgracia, el kart que tenia davant es va quedar aturat i si ens esperàvem gaire més, ens ajuntaríem amb els que ja estaven en pista, així que vaig sortir a saco sense mirar endarrere. Curva 1 sense problemes, "chicane" ràpida a fons i arribem a la primera frenada forta del circuit. Malgrat vaig deixar el accelerador molt abans només apretar el fre una mica vaig bloquejar el cotxe del darrere i vaig trompejar quedant-me de cara als que venien: tots em van evitar però allà vaig veure que patiria ja que havia apretat molt poc el fre! Mai se m’havien bloquejat les rodes d’aquella manera.

Amb pista lliure, vaig acabar el circuit i vaig disposar-me a fer la primera volta llençada. Corba 1, aixeco peu però el cotxe se me'n va, freno lleugerament: "trompo" de nou. Estava flipant… casi mai cometo errors, qui em coneix ja ho sap i en portava 2 en 1 volta. Allà vaig perdre tota confiança en el kart, així que en les següents voltes vaig decidir pendre-m'ho amb calma i intentar trobar el que amb el kart. Mica en mica li vaig trobar, tot i que vaig trompejar encara un parell de cops més. Comparant-lo amb la resta de karts que portava puc dir que era un kart amb bona sortida de baixos (bona acceleració) però pèssim grip en corbes sobretot les lentes: el cotxe "subvirava" moltíssim al sortir de les corbes. Bé pel que fa en velocitat punta. De tota la tanda crec que vaig fer un parell de voltes netes, una d'elles sabia que havia sigut bastant bona però calia veure el temps. Jo només recordava que cada dos per tres havia fet un error i estava bastant desanimat pel possible ridícul. Vaig sortir pensant: quanta raó tenia el noi que portava el meu kart a la A!.

Vaig pujar esperant els temps però encara no estaven penjats i mentrestant va córrer el Brackos. Va ser molt més net que jo, només va trompejar un parell de cops i el vaig veure bé, no molt ràpid, però molt més segur que jo. No sabia si era cosa del kart o què.

Quan va acabar, automàticament van aparèixer els temps de la tanda C. El Brackos havia fet un 45,473, penúltim del seu grup i a 2,2 segons del millor temps. Com que no teníem referències del grup A i del B ens vam desanimar moltíssim: ens venia bé una cura d’humilitat, però vam coincidir amb una cosa: ens agrada!. Com que el seu millor temps de Sallent no estava lluny del meu, vaig pensar que estaríem parells i que lluitaríem pels últims llocs.

Van córrer la tanda D i la E i els resultats de la A i B no apareixien: es veu que hi havia hagut un problema amb els "transponders" (sistema de cronometratge) i alguns pilots no els havia contat temps. Jo per sort no era un dels afectats, i els que no havien marcat van fer una tanda extra amb karts diferents per tal de poder classificar. Va ser llavors quan va arribar la sorpresa.

Van aparèixer els temps dels grups A i B… el meu temps 43,678! 4t millor del meu grup i 12é millor de 53 pilots! És a dir, si guanyava una posició més estava entre els 11 millors i cap a la superfinal. Sorpresa majúscula meva i de la meva colla. El Brackos també va "flipar": només estava a 5 dècimes de Ramon Piñeiro!. Aquesta fantàstica notícia em va fer agafar encara més nervis, que ja havia perdut veient el panorama: no podia fallar.

La segona ronda es tracta de fer una cursa contra la gent del teu mateix grup que la primera sèrie, amb una graella de sortida segons els temps de la primera ronda. És puntuable però per la superfinal només es tenen en compte el millor temps per volta de les dues rondes. Una mica liat però bé.

La va començar el grup C degut als problemes del grup A i B en el cronometratge. El Brackos va fer una cursa bastant bona en aquest cas i el veia més confiat. Quasi no va cometre errades i el seu temps va millorar ostensiblement amb el kart número 10 que portava en aquesta ronda: 44,716, 7 dècimes millor que l’anterior, però encara estava lluny i va quedar 10é del seu grup.

Vaig esperar quasi 45 minuts fins que em va tocar a mi. Kart 5, el meu número, però veient els temps que s’havien marcat abans les perspectives no eren gaire bones. Al sortir 4t, sortia per la part exterior del circuit, però no em preocupava perquè acostumo a tenir bastants reflexes i a sortir bé. Semàfor verd: surto ràpid però… al cap d’un segon m’havien passat 3 o 4 karts! El meu kart no arrencava bé de baixos… vam arribar a la corba 2, la lenta i conflictiva. Vaig decidir no arriscar però almenys semblava que el kart frenava millor… en corba també tenia més grip que el kart 9 anterior, però en baixos res de res. Vaja, tot el contrari. En la zona intermitja ràpida anava perfecte, allà em tirava a sobre de la resta, però sense acceleració no hi havia forma. Vaig fer un "trompo" a la volta dos (un altre cop!) i vaig perdre contacte amb els de davant. Si hi havia una cosa que no havia canviat era el fre, horrible. Encara avui i busco una explicació. Em vaig sorprendre però perquè en les següents dues voltes els vaig atrapar fàcilment: era un grup de 5 i a la part de corbes ràpides em tirava literalment a sobre d’ells. Per desgracia, quan intentava adelantar a un company a la volta 4, vaig dubtar un moment ja que semblava que em deixava pas, i finalment es va tancar i al apretar el fre, de nou vaig trompejar. Perduda tota esperança de millorar posicions (anava 6é). Vaig dedicar-me a fer voltes ràpides per veure si la fortuna em permetia colar-me a la final A. La última volta estava sent perfecte, i estic convençut que hagués fet un bon temps si no fos perquè en la penúltima corba lenta del circuit vaig trompejar de nou. Una gran llàstima. La taula de temps corroborava el "feeling": 43,8 en una bona volta, però estic quasi convençut que hagués baixat del 43,5 si no fos per… lo de sempre.

Em vaig quedar amb un regust agredolç, en la final no podia cometre tants errors, però calia veure a on estaria ja que tothom o gairebé tothom va millorar a la segona tanda els temps de la primera, així que segur que no estava a la A però potser també perdia la B. Finalment, vaig quedar 18é de 53, cosa que significava sortir 7é de la final B. El Brackos es va salvar pels pèls i per 0,06 segons es va classificar per la final D, la penúltima.

Era l’hora de les finals. Van començar en ordre ascendent, així que el Brackos va córrer la 2ª final del dia amb el kart 12. Va fer un bon paper, ja que en les primeres 2 o 3 voltes va passar fins a 4 corredors Va arribar a rodar 6é. Després va perdre potencial i el van anar passant fins a quedar en una meritòria 8ª posició. Aquest cop la seva volta ràpida va millorar més encara fins a acabar en 44,285. Bon temps en carrera, i la seva sèrie de resultats va millorar ostensiblement a mida que anaven passant rondes.

La meva final era la penúltima abans de la superfinal A. Corria amb corredors molt bons, i entre els 11 participants estàvem separats entre nosaltres per… 0,2 segons! En aquest cas, sortia 7é per dins i amb el kart 15. Tampoc era cap meravella vist els temps anteriors, però tampoc era dels pitjors.

Concentrat a la graella, aquest cop si que el kart va arrencar bé. El corredor de davant meu es va quedar clavat i jo em vaig posar per l’interior. Fàcilment l’estava passant i quan ja estàvem en paral·lel vaig sentir un cop i em van enviar cap a la gespa. No sé si va ser culpa d’ell o d’algú altre que també el va tocar, però si va ser ell va ser de les poques coses brutes que vaig veure en pista. Realment ja l’havia passat (jo estava una mica per davant), i va ser una mica perillós perquè vaig arribar a la corba totalment recte sense poder frenar per la gespa. Casualment, crec (i dic crec perquè no ho sé amb certesa), és la persona que al briefing va parlar de fer un joc net a tothom. Si realment va ser ella ho trobo una mica hipòcrita. Al acabar la carrera el Brackos la Judit i El Patxi van corroborar la meva versió que m’havien tret de la pista totalment. Si no hagués passat això, crec que hagués arribat a la primera corba 4t o 5é i un altre gall cantaria.

Quan vaig tornar a pista estava en última posició, una mica apartat de la resta. El kart que portava era un pel diferent de la resta: aquest tenia una bona punta i el fre era bastant consistent o més noble. Sortia decentment de baixos (tot i que no tan bé com el 9), i el grip al principi em semblava que era com el 5. A mida que avançava la cursa en canvi vaig notar que no era així ja que a cada volta, tenia més subviratge, sobretot en corbes ràpides.

Vaig aconseguir desempallegar-me d’un parell de pilots, tot i que un d’ells va utilitzar tàctiques bastant brutes: quan l’adelantava, a la següent corba ell entrava a saco donant-me un cop per darrere i fer que trompejés. M’ho va fer 2 cops i els dos cops em va aconseguir adelantar. A la tercera vaig poder evitar el fet entrant a fons a la corba i frenant enmig d’ella: així evitava el seu cop i jo marxava a la resta del circuit. Mica en mica vaig aconseguir atrapar a pilots i a fer bones voltes, però en cap moment vaig tenir sensació de poder millorar anteriors temps. Així mateix, cada cop em feien més mal els dits de les mans del volant. Quan em van marcar última volta anava en 8ª posició, vaig decidir fer la volta suïcida: no tenia res a perdre. I realment estava fent una bona volta però em va passar el mateix que en l’anterior sèrie: a la penúltima corba vaig apretar massa el fre i vaig trompejar de nou. Allà em van passar 2 pilots i ja no vaig ser a temps d’adelantar a ningú més malgrat intentar-ho a la última corba.

Al final 10é de la final B per la qual cosa significa (sumant els 11 que van córrer a la final A) acabar 21é final de 53 pilots. El meu company d’equip Brackos va acabar 41é.

Valoració positiva doncs d’aquest debut a la CRAK Series, amb un petit regust amarg pel la gran quantitat d’errors comesos: crec que he fet més errors en aquesta carrera que sumant els 10 anys que porto corrent amb karts. L’altre regust amarg és que la millor volta la vaig aconseguir en la primera tanda, i en les altres, malgrat estar a prop no va haver-hi forma, el que em deixa una sensació de por i d’incertesa. Havia arribat ja al meu límit personal? Jo crec que no, que mig segon més l’hagués pogut baixar. Al no córrer amb el mateix kart tota l’estona tampoc puc treure conclusions amb aquest tema ja que cada cop la conducció a fer era diferent i quan t’adaptaves ja havies de parar. El que si, vaig notar és que si hagués sigut constant i regular hagués pogut estar molt a prop de la final A o lluitar per guanyar la B. El nivell, i no em canso de repetir-ho, és altíssim, per això estic content. En altres circumstancies estaria molt enfadat amb mi mateix pels errors comesos, però vist els noms de qui competia, circuit desconegut per mi, i la falta d’experiència en curses, considero colar-me al grup B com un gran èxit. Això si, em falta molta experiència de rodar en grup i això és una de les coses que vaig a aprendre aquest any, per dedicar-m’hi de ple el 2011.

En la classificació general, després d’haver-se disputat dues curses estic en la posició 41, posició fictícia ja que no vaig participar en la primera cursa (i a final de temporada es descompten els dos pitjors resultats).

Ara toca l’Escala el proper 18/04/2010, un altre circuit totalment desconegut per mi, però em temo que no serà tan participada com l’anterior per la llunyania del circuit. Nosaltres allà i serem i esperem que tinguem noves incorporacions al nostre equip i com a mínim mantenir la tònica pel que fa a objectius.

El derrotisme en l'esport: Atletisme (1)

Aquest cap de setmana vaig sentir-me com feia temps que no em sentia. Més que alegria era una sensació d'alleugeriment personal... un "buuff per fi". I aquesta sensació casualment feia molts anys que no la sentia, concretament i si no recordo malament des del any 1999 als Jocs Atlètics Maristes quan paradoxalment no vam guanyar (vam quedar 3rs als relleus 4x100). Aquest cop la sensació aquesta no la vaig sentir tampoc en la victòria del 4x4 sinó en la semifinal del 2x2... estrany? Si.

Des de petit he sigut molt aficionat a l'esport, participava en tot el que podia. I perquè no dir-ho me’n sortia prou bé amb la majoria d'esports. Els casos més remots que recordo són la palissa que ens van clavar 7-2 a Rubí en un campionat de futbol sala, en el qual els 2 gols els vaig marcar jo (un de corner directe). D'això fa tants anys que ni ho recordo però devia tenir 8 anys com a molt. Però en aquest sentit sempre he sigut bastant individualista, ho reconeix-ho. Així m'agradava ser el millor de la classe en atletisme malgrat hi havia gent que em guanyava en certes disciplines, però sempre em defensava. En les curses de velocitat pura quasi sempre estava o 1r o 2n, i en resistència 2n o 3r. En salt d'altura el 2n o 3r també.... Això sempre i quant parlant en un àmbit reduït de classe d'escola.

Van arribar però les competicions reals a l'estadi Atlètic. Allà és on vaig descobrir la meva disciplina forta: la llargada, i aquí ja parlem en un àmbit comarcal. No guanyava però estava entre els 5 primers de l'Anoia. Però anem per parts.

En curses de velocitat dura era temible. No hi havia ningú que em guanyés en travessar de punta a punta l'antiga escola Maristes, tocar la paret i tornar. Si ho feia algú, era el Cristian, però normalment era jo... en canvi en àmbit comarcal ja no era tan bo com em pensava. Però tinc l'informe esportiu del 1993 que diu que era el 7é millor benjamí de l'anoia en els 60 m, amb 9,5 segons, per davant de noms com Rubèn Sánchez (9,7), Magí Senserich (9,8) o Jaume Torres (9,9). Els qui els coneixeu, sabeu que aquesta gent han sigut després grans atletes.

Mirant el anuari estic classificat també 8é en 1000 m (3m50s), 6é en altura (1,05), i 6é en llargada (3,39). De fet només no apareixo entre els 10 millors de l'Anoia d'aquell any en la disciplina de pes (cosa normal vaja).

Sabent que el meu fluix era la resistència em vaig apuntar a tots els crossos i curses populars que vaig poder. Els resultats que encara guardo també són bastant afalagadors.
L'any 92 vaig quedar 10é benjamí entre 127 que corríem la categoria. El 93, 11é de 149 com a aleví (de primer any), el 94, 14é de 164, i el 95, 15é com a Infantil de 127.
Podria semblar que he anat empitjorant de classificació, però no es cert. Com a categoria si, però en global cada any vaig millorar. Van ser els meus millors anys de resistència.

Així mateix recordo el millor cros, com el dels Maristes de l'any 1992. No recordo el què però vaig avançar a 3 corredors a l'última volta per acabar 5é... darrere de Carles Riba, Rubèn Sánchez, Javier González i Magí Senserich. No cal dir més oi? De fet en els crossos sempre estava entre el 5é i el 10é lloc.

Però la competició que més recordo, i la que em va fer més il·lusió va ser el Trofeu Caixa Catalunya de l'any 1993. Eren 4 dies de competició en la qual tots els atletes de l'Anoia havíem de fer totes les proves atlètiques en un sistema de competició tipus decatló. Doncs, després del primer dia anava 3r! d'uns 60 atletes vinguts de tot l'Anoia, algunes futures estrelles. L'últim retall de diari que tinc és la classificació de la 3a jornada en la qual anava 4t. No recordo exactament que vaig quedar finalment, però sé que els 3 primers tenien copa i del 4t al 10é medalla. La meva mare diu que li sembla que vaig quedar 4t, però sent realista, jo recordo haver quedat 6é després que la última jornada tocava fer Pes, Javelina i Perxa.... que com podeu suposar sóc un negat per això.

Per fi, arribaria el meu gran dia. Era un 29 de Maig de 1994. Estàvem a l'estadi Olímpic de Montjuic, en el qual es disputava una nova edició dels Jocs Atlètics Maristes de Catalunya. No recordo exactament quans anys feia que i anàvem però em sembla que ja en portava 2 d'anys, un com a relleu del 4x60 (l'any 91) i un altre com a 60 m (any 92). En les dues modalitats els resultats van ser bastant discrets... realment hi havia gent molt bona. Però aquell any va ser diferent. Em van apuntar a llargada gracies als meus resultats de l'any anterior (veure paràgraf 2 i 3), ningú s'ho esperava i molt menys jo, però en el meu 4t salt vaig saltar 3,87 m i anava 1r! No m'ho creia. Faltava el últim salt del millor saltador (del favorit vaja) però es va quedar en 3,7X. Havia guanyat! Per fi! Per una vegada a la vida que guanyo algo! Vaig creuar l'estadi olímpic i mons pares que estaven a l'estadi no m'entenien el que els i deia des de baix, no es creien que hagués guanyat, però ho havia fet. La sensació de tot l'estadi aplaudint-te quan estàs a dalt de tot del pòdium mentre sonava el Love, Love, Love dels Beatles, la recordaré sempre... i també el elefant-guardiola del Banco Santander que em van donar junt amb la medalla d'or (que no és d'or lògicament). Per desgràcia el pòdium era lluny i les fotos de la ocasió casi no se'm reconeix, i les del fotògraf oficial no me la van donar mai. Ja he perdut tota esperança, d'aconseguir la imatge però almenys ho puc explicar. Va ser crec el dia més feliç de la meva vida.

A Esportiueig cada 4 divendres tocaven "jocs olímpics", i sempre era el que m'emportava més medalles en totes les disciplines. Eren de cartró però em feia il·lusió "triomfar" ves. Estava al clímax.

A partir de principis del 1995 la cosa va començar a davallar totalment, a vegades penso que és la pubertat o que alguns es van desenvolupar més ràpid que jo, o que jo m'ho vaig prendre massa en conya tot, no ho sé... però en el primer cross de l'any em van començar a venir taquicàrdies. Estava una mica refredat, però recordo que vaig passar de anar entre els 7 primers a quedar 20 o més endarrere després de parar-me varis cops a respirar. Allà ja vaig veure que algo no rutllava. Fins i tot les curses de 400 metres eren un suplici per mi... i les de 100 metres, quan acabava m'asfixiava. Algo passava. Em vaig sentir defenestrat quan als Maristes van aplicar la "política" en comptes de la qualitat per atorgar plaça a l'Estadi Olímpic. Vaig passar de ser el campió de llargada a anar de reserva de.... pes! Tot perquè la nova professora de la renovada ESO tenia contactes amb una mare del AMPA que volia que el seu fill fes llargada. Suposo que moralment allò em va acabar de destrossar.
El 1996 vaig tornar a fer llargada però allà ja vaig quedar 4t molt lluny del meu rival del 1994, que ja era un atleta professional consagrat i que va fer record amb 6,03 metres. Jo em vaig quedar amb 4,XX.

Mirant es retalls de premsa, desapareixo de les curses populars i dels crossos i de l'atletisme en general. L'últim esforç el vaig fer el 1999 en el 4x100 als Jocs Atlètics Maristes de nou. Allò va ser bestial.

Vaig córrer el primer relleu com a millor marca dels 4 de nosaltres, sabent que no teníem cap possibilitat... quan vaig aixecar el cap uns 15 segons després flipava: el nostre 3r relleu si no contava malament anava 3r?! Vaig creuar la pista de gespa com un desesperat i vaig acabar perseguint el Marc Aguilar en els seus últims metres, que feia el últim relleu cridant com un boig, desesperat animant-lo perquè el 4t classificat li trepitjava els talons. Va creuar 3r i vaig fer-li una abraçada amb una sensació que recordaré sempre. No era una victòria, era molt millor. Era el nostre últim any als Maristes i ho vam celebrar com mai. Els altres relleus eren un altre que es deia Roger, i el Gerard Carbonell. Al podi ho vam celebrar com bojos tirant-nos aigua i sentint de nou i per últim cop el Love,Love,Love. A partir d'allà es va acabar el atletisme. Aquest és l'últim record de satisfacció total i personal en l'esport que recordo abans de dissabte passat.

A vegades penso que podria haver estat un bon atleta, i que mirant les classificacions he estat sempre allà dalt. Els anys del 95 al 99 són un misteri que mai sabré exactament el que va passar, però també sé que potser ningú em va considerar mai com em devia i que la meva arrogància i individualisme de voler ser el millor i ser tan exigent amb mi mateix em van eclipsar la ment. De fet a part de ma mare, ningú mai em deia que podia arribar lluny. Me n'adono que els resultats parlen per si sols, que esperava llavors? Segurament un reconeixement del qual mai ningú es va dignar-me a donar, o potser com he dit, si que ho van fer però en volia més.

Els anys d'or de l'atletisme van ajudar a eclipsar això si la meva desgracia en el futbol en el qual vaig passar moments no només difícils psicològicament com en l'atletisme, sinó també sense cap tipus de resultat, que encara es pitjor.